No ès casualitat que la falzia s’amague al costat de un brollador petit, fresc i humit.
Els cabells de Venus com també son conegudes les falcies, ostenten vivenda luxosa, petita i amagada al costat de algunes fonts.
Al contrari que altres falagueres mes ampuloses que extenen els seus braços entrellaçant-se unes i altres, cobrint tota la ladera i perdent la seua individulitat, la falzia roman discreta, pot ser aclaparada per la luxuria que l’envolta. Aquesta planteta a ran de terra no te consciència de grup, creix una per aquí, altra per la banda de dalt, sempre a la vista de la font que la nodreix. En recondits ullals de les muntanyes i amb la molsa per companyia mès propera, es fa present als ulls curiosos amb la luminositat necesaria. Ni poca, ni molta.
Però la seua aparent insignificancia no impedeix que la suau brisa del barranquet o el corrent d’aire que s’arremolina al costat de la caiguda de l’aigua, provoque un moviment ondulant de les fulles suportades pels oscurs fils de les seues branquetes que botanicament són rizomes.
No és casualitat que siga flexible, deixant resbalar l’aigua sense mullar-se, animant-la a continuar el seu camí.
En són moltes les falcies que pasen desaperçebudes als ulls distrets, tan sols qui las cerca, atent a l’interior del seu bosc les troba en el lloc mes profund. És com la nostra essència mes amagada que de sobte i entre boires, te presencia i ens converteix en nosaltres mateixos.
Per aixó, no ès de cap manera casualitat, trobarse amb elles.
Texto:Teresa Casquel
Fotos: Guillermo Fau
